Estimades companyes humanes del territori,
Com a defensor i portaveu dels boscos, i aprofitant la intel¡ligència còrvida i les habilitats per imitar sons dâaltres animals que tinc, mâhe decidit a pronunciar aquestes paraules i portar aixĂ la veu de la fauna i flora salvatge que us envolta.
Portem milers dâanys compartint lâhĂ bitat amb vosaltres humanes, cridant estrepitosament per alertar, entre dâaltres, de la vostra presència a les altres habitants dels boscos. Fa molt que us observem perquè sou animals amb un fort impacte a lâentorn. I us hem de dir que estem molt preocupades per vosaltres. En poc temps heu canviat molt.
Ja no enteneu els nostres crits, us heu tornat cecs als rastres de teixons i guineus, us heu oblidat de què parlen les plantes.
Us heu separat de la vostra comunitat original, i us heu pensat que l’Ăşnic important sĂłn les coses humanes. Des del bosc us veiem com un animal tancat en una gĂ bia de miralls i ciment, que cada cop estĂ mĂŠs atrapat en la seva pròpia imatge i en un mĂłn dâartificis humans plastificats.
Pensem que aquesta separaciĂł de nosaltres i aquest tancament i expansiĂł en allò humĂ se us estĂ tornant en contra. Lâasfalt i el ciment xafen la vida. Els polĂgons i les indĂşstries allotgen coses mortes.
Sabem que la vida humana tampoc ĂŠs fĂ cil. Ho heu fet tot tant complex que ara per menjar necessiteu diners, oblidant que el menjar surt de la terra. I per aconseguir diners necessiteu vendre el vostre temps en feines per guanyar diners. No volem obviar les vostres problemĂ tiques.
No obstant això, estimades vides humanes, no podeu seguir asfaltant la vida. Necessiteu deixar de mirar-vos el melic. Vosaltres tambĂŠ depeneu de lâaire i de lâaigua. Els vostres aliments tambĂŠ creixen i depenen de la terra. Com va dir un animal humĂ savi, que no es faci massa tard abans que ens adonem que els diners no es poden menjar.
Sabem per això que no tot estĂ perdut, amigues nostres. Us observem, i per això sabem que encara conserveu una sensibilitat salvatge i natural filtrada en les vostres venes. Ho sabem quan us veiem passejar pel bosc i oblideu les vostres preocupacions humanes davant del cant dâuna mallerenga. Ella sap com poques altres com hipnotitzar amb el seu cant i portar la presència al present. Ho sabem quan torneu a sentir-vos criatures davant la mĂ gia dâuna nevada. O quan una posta de sol os deixa bocabadats.
Abans que humanes sou vida, i la vida parla un llenguatge de la bellesa que no entĂŠn de cĂ lculs monetaris ni normes administratives.
Ăs per això, companys, que dâara endavant la veu de les vostres veĂŻnes dels boscos tornarĂ a escampar-se. Ens reconeixereu perquè porteu lâessència de la natura dins vostre, des de fa desenes de milers dâanys.
El crit del gaig ha tornat per quedar-se. Som la natura defensant-se.
Aquest ĂŠs un cant a recuperar lâaliança entre totes les habitants del territori.
Aquest Ês un cant a aprofitar la intel¡ligència col¡lectiva de la vida.
Permeteu-me per acabar compartir-vos un consell de lâalzina vella del camĂ ral. Ella ĂŠs un arbre mare, que porta centenars dâanys sostenint la vida al seu voltant. Ella diu: tots estem connectats, la interdependència ĂŠs inevitable. Diu: no us quedeu soles davant les dificultats de la vida. Ajunteu-vos, ajudeu-vos.
Diu: juntes som mĂŠs sĂ vies i mĂŠs fortes. No tingueu por. Som la vida defensant-se.
Els habitants dels boscos, animals, plantes i bolets, estem amb vosaltres. No deixarem que destrueixin la nostra llar. Aquest territori seguirĂ sent un refugi de la vida.
